soci director d’Inveready Capital Company
Article d'opinió
Quan comença un nou any és molt habitual tendir a fer un conjunt de bons propòsits i promeses, habitualment plens d’intencions de caràcter personal. Però potser, aquest any, intuint que serà necessària qualsevol aportació –vingui d’on vingui–, hi hem d’afegir aquells desitjos relacionats amb el nostre entorn empresarial. Donada la situació econòmica que vivim, no hi ha millor desig que mirar de garantir un bon finançament per a la nostra empresa, independentment del sector d’activitat.
En el cas del sector biotecnològic aquesta situació no és nova. A diferència d’altres àmbits que van gaudir d’un fàcil accés a fonts de finançament els anys de “vaques grasses”, el sector biotecnològic català va quedar al marge d’aquesta voràgine. Aquest fet, però, pot obrir interessants oportunitats per a l’any 2009, més enllà d’allò que es diu en castellà de “mal de muchos, consuelo de tontos”.
L’altre dia vaig estar parlant amb un important inversor de capital risc, acostumat a realitzar operacions per sobre de 100 milions d’euros amb un elevat nivell de deute. Durant els anys gloriosos del capital risc (2004-2007), aquest inversor se centrava en invertir en companyies de certa dimensió amb un perfil de risc baix i, per tant, amb una rendibilitat relativament assegurada, però també relativament baixa. La pregunta és: si la rendibilitat de l’empresa era baixa, on era el negoci? La resposta a aquesta qüestió és senzilla. El 80%, o més, dels recursos que finalment invertien provenien del propi endeutament de les companyies on participaven. Aquest deute tenia un cost relativament baix, de tal forma que amb un rendiment dels actius de la companyia on s’invertia (7%-9%), els fons de capital risc aconseguien rendibilitats per sobre del 25% anual.
Aquest mateix inversor m’explicava que, en aquests moments, comptava amb diversos centenars de milions d’euros que havia d’invertir, però que la crisi financera feia impossible continuar amb el seu model d’inversió tradicional. Davant d’aquesta situació, només se li plantejaven dues opcions: retornar els diners als seus accionistes i anar a l’atur, o bé invertir en sectors que no necessitin deute (fita gairebé impossible d’aconseguir en aquests moments) i que comptin amb un retorn esperat elevat.
Un cop descartada la primera opció per raons òbvies, el meu amic prosseguia explicant que només coneixia dos tipus de companyies que complissin les anteriors condicions: (i) les companyies en crisi, les quals mai no han rebut finançament bancari (i que, atès que es compren a baix preu, si ets capaç de redreçar-ne la situació el retorn pot ser molt elevat), i (ii) les companyies tecnològiques, especialment les que pertanyen a sectors considerats anticíclics (és a dir, que es comportin bé en moments de crisi). En aquest punt de la conversa, va sorgir per primer cop la paraula biotecnologia, ja que aquest sector –m’explicava– compleix les condicions anteriors.
A continuació, l’inversor reflexionava sobre el major risc que suposava qualsevol de les dues opcions en relació a la inversió en les companyies on estava acostumat a invertir fins ara. Vam tornar a parlar sobre biotecnologia, ja que tots dos érem conscients que, gràcies a instruments públics de finançament, la inversió en aquest sector podia comptar amb palanquejament públic, la qual cosa podria permetre tancar el cercle i facilitar l’entrada de capital en un sector amb un elevat potencial de retorn i amb un cert grau de palanquejament. Finalment, i després d’aquesta llarga digressió, l’inversor considerava el sector biotecnològic com un clar candidat on destinar els seus recursos.
I heus ací l’oportunitat que ens brinda la crisi al sector biotecnològic català. Per primer cop en la seva carrera, l’inversor es plantejava seriosament la inversió en biotecnologia i, per a aquesta decisió, el necessari accés a finançament públic que permeti palanquejar les inversions amb l’objectiu d’incrementar el retorn esperat amb el mateix nivell de risc.
En resum, aquest 2009 pot obrir importants oportunitats per a les companyies biotecnològiques catalanes, concretament, aquelles amb un cert grau de maduresa. Si les diferents administracions públiques aposten decididament pel sector, m’atreveixo a vaticinar que l’any 2009 ens portarà un bon grapat d’operacions de capitalització de companyies biotecnològiques i que, per primer cop al sector, podrem veure algunes operacions per sobre dels 20 milions d’euros gràcies a l’entrada d’operadors de capital risc fins ara especialitzats en operacions palanquejades en altres sectors. En aquest marc, considero que iniciatives com la nova línia de préstecs sense interessos que recentment ha llançat ACC1Ó poden ser una bona oportunitat per dinamitzar el sector. Ara, més que mai, el finançament públic pot facilitar l’entrada al sector biotecnològic de nous “jugadors” que puguin contribuir al seu finançament i consolidació.
El 2009 serà un any molt difícil per als mercats financers, potser el més difícil que mai no hàgim viscut. També és cert que la inversió privada en capital es veurà dramàticament afectada per la crisi. Però el que no podem oblidar és que, històricament, el sector biotecnològic català ha estat pràcticament al marge del desenvolupament del sector financer. L’any 2008 només el 0,3% dels fons invertits en capital risc van anar a parar a l’àmbit biotecnològic. Per primera vegada a la seva història, i en al tractar-se d’un sector cada vegada més consolidat, la biotecnologia pot resultar un atractiu per als inversors en un marc com l’actual, en el qual la inversió a la borsa o al sector immobiliari no presenten gaires bones perspectives. Així, doncs, cal estar atents per aprofitar oportunitats i no oblidar mai que la perseverança permet fer coses meravelloses.