La biotecnologia, crucial en la recerca de nous tractaments per al dolor crònic
cap del Grup de Neurofarmacologia Molecular de l'Institut d'Investigació Biomèdica Sant Pau i l'Institut de Neurociències-UAB
Article d'opinió
El dolor crònic d'origen inflamatori (1) o neuropàtic (2) afecta un alt percentatge de la població i, malgrat els importants avenços realitzats, encara és difícil de tractar. La recerca en noves teràpies és un dels principals reptes actuals en aquest camp.
En els darrers anys, la biotecnologia ha permès incloure la genètica i la plasticitat dels sistemes en la recerca sobre el dolor, fet que ha comportat un avenç importantíssim en la recerca de nous tractaments. I en aquest sentit, s'ha de tenir en compte que el coneixement dels mecanismes implicats en el desenvolupament d’un determinat tipus de dolor, el tipus de cèl·lules afectades (neuronals, immunològiques, glials...), la distribució exacta d’aquestes cèl·lules (sistema nerviós central, perifèric...), quins gens es troben activats o desactivats en les cèl·lules afectades, quines proteïnes es produeixen o no és produeixen en les cèl·lules patològiques en comparació a les cèl·lules sanes, és un requisit per poder dissenyar i desenvolupar noves teràpies.
Cal tenir present, també, que l’ús de tècniques biotecnològiques ha representat un pas crucial per estudiar els mecanismes implicats en el desenvolupament de diferents tipus de dolor i buscar possibles teràpies específiques per a cadascun d’ells. Així, mitjançant l’ús de microarrays —que permeten analitzar milers de gens en una sola prova— s’ha pogut identificar quins són els principals gens implicats en el desenvolupament d’un determinat tipus de resposta nociceptiva i quins són els gens capaços d’inhibir la manifestació d’un determinat tipus de dolor crònic. D’altra banda, mitjançant l’ús d’animals deficients per un o varis gens específics (knockout) s’ha pogut demostrar la rellevància que pot tenir un gen concret en la manifestació dels principals símptomes de dolor. Per exemple, la utilització d’animals knockout per al gen HCN2, ha permès demostrar que la supressió d’aquest gen en les neurones nociceptives aboleix els principals símptomes de dolor crònic d’origen inflamatori i neuropàtic, sense afectar la sensació de dolor agut, indispensable per mantenir intacte el sistema d’alerta de l’organisme respecte noves lesions o infeccions a la zona afectada.
La utilització d’ARN d’interferència (siRNA, molècules d’ARN que suprimeixen l’expressió d’un gen específic) ens ha donat la possibilitat d'identificar nous mecanismes moleculars implicats en el desenvolupament del dolor crònic enfront de diversos estímuls i oferir noves teràpies gèniques per al seu tractament. D’aquesta manera, la manifestació reduïda de dolor inflamatori que s'ha observat en animals tractats amb un siRNA específic del gen que codifica per la subunitat NR1 del receptor NMDA, indica que l’activació d’aquest receptor participa en la hipersensibilitat induïda per una inflamació i suggereix que el tractament amb siRNA anti-NR1 té un potencial valor terapèutic en el tractament del dolor inflamatori crònic. D’altra banda, l’aplicació de vectors de transferència gènica —capaços d’alliberar molècules bioactives de vida curta de forma localitzada— ha permès el lliurament de neurotransmissors inhibidors i citoquines antiinflamatòries en un lloc específic del sistema nerviós, de manera que s'obté un efecte analgèsic sense els efectes secundaris generats per l’activació dels seus receptors localitzats en altres parts del sistema nerviós i/o en altres teixits. Tenim, doncs, una eina rellevant de teràpia gènica per al tractament del dolor crònic.
Els estudis genètics i epidemiològics realitzats mostren que hi ha diversos factors de risc que poden contribuir a les diferències entre individus quant a la sensibilitat al dolor, i ser responsables de la diferència en l'eficàcia dels principals compostos analgèsics emprats en la pràctica clínica per al seu tractament. Per exemple, un polimorfisme en el gen SCN9A juga un paper determinant en la resposta diferent al dolor observada entre individus, mentre que els polimorfismes en els gens COMT i OPRM1 estan associats a una eficàcia analgèsica reduïda de la morfina. Així, la identificació exacta de diferents polimorfismes pot ajudar a preveure el sorgiment de dolor crònic i a establir una millor teràpia individualitzada.
Podem concloure dient que la biotecnologia, amb el consegüent desenvolupament d’eines cada vegada més potents, és fonamental per a l'avenç en la recerca de nous tractaments per al dolor crònic.
(1) El dolor inflamatori és causat per l’alliberació de mediadors inflamatoris des dels teixits danyats i de les cèl·lules immunes infiltrades, els quals sensibilitzen les terminacions nervioses nociceptives causant hipersensibilitat.
(2) El dolor neuropàtic és causat per una lesió nerviosa, resultat d’un trauma directe d’un nervi o derivat d’una malaltia que afecta a la funció nerviosa com la neuropatia diabètica o la neuràlgia postherpètica, i es caracteritza per la presència d'alodínia (resposta a estímuls normalment innocus), hiperalgèsia (resposta augmentada a estímuls nocius) i dolor espontani.