Les noves edats de la vida

Inez de Beaufort

Catedràtica d’Ètica Mèdica de l’Erasmus Medical Center de Rotterdam.

Catedràtica d’Ètica Mèdica de l’Erasmus Medical Center de Rotterdam. Ponent del cicle La cultura i la vida. Diàlegs sobre l’impacte de la biotecnologia organitzat pel Centre Internacional per al Debat Científic (CIDC) i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)

Article d'opinió

Quan ens fem vells perdem interès en el sexe, en els amics, els fills sovint ens ignoren... L'edat també afecta la nostra aparença: perdem el cabell, tenim arrugues, ens cauen les parpelles... Tots patirem algun d’aquests efectes, fins i tot, aquells que ho neguin.

En la nostra societat es fa un gran èmfasi en la bellesa i en l’atractiu. Fer-se gran no és fàcil. Viure més joves, rejovenir i fins i tot lluitar per la immortalitat són temes familiars per a la humanitat; ens fa por fer-nos grans i morir. En la ficció podem arribar a la immortalitat a canvi de vendre l’ànima al dimoni, i no és gaire recomanable pel que hem vist d'Òscar Wilde i Dorian Gray!

L’antiedat és una perspectiva atractiva: volem viure més anys i més sans. Darrere, hi ha una gran indústria que ofereix moltes teràpies i que compromet moltíssims diners. Alguns diuen que podem viure fins a 120 anys i altres que encara podem ser més grans. És important dir que una cosa és l’extensió (afegir anys) de la vida i l’altra és frenar el procés d’envelliment (afegir vida als anys), i això té a veure amb diferents objectius.

Suposem que hem desenvolupat una pastilla sense efectes secundaris que proporciona un efecte rejovenidor molt important. Us la prendríeu? Quins arguments tindríeu en consideració? Ho voldríeu realment o estaríeu condicionats per les expectatives de la societat? Tenim àrees —disciplines mèdiques, hospitals, residències...— designades per a les persones grans, considerem que és correcte cuidar-les, però sovint les deixem al marge de la societat. Aquestes persones se senten velles, supèrflues i molt cares. Qualsevol diari ens parla dels alts costos de les societats envellides. Per tant, prendre la pastilla no seria una opció personal, sinó una opció social de la cultura occidental quant a la idealització de la joventut. Si visquéssim en una societat que respecta els més grans aniríem amb les nostres arrugues amb orgull, ens sentiríem bé.

És important que pensem com veiem les persones grans i l’envelliment. Aquest argument té molta força. Jo voldria viure més anys perquè a la meva edat te n’adones que no pots viure totes les experiències que t’agradarien. Però, què farien els més joves? La Comissió del president dels Estats Units en el seu informe és més aviat pessimista: “Moltes de les nostres grans fites es veuen supeditades al sentiment de tenir un temps limitat. Si tinguéssim un horitzó més ampli potser ens veuríem menys obligats a actuar amb urgència”.

Una vida més llarga ens faria deixar per demà les coses? Adoptaríem una actitud de carpe diem? Crec que la visió del president és massa pessimista, fins i tot si de mitjana visquéssim més temps sempre tindríem l’amenaça de la mort. No estic segura que la perspectiva de viure més temps deixaria de banda l’incentiu de complir coses i d’actuar amb certa urgència. Al contrari, la voluntat de viure més temps i la curiositat de viure més intensament són incentius que ens conviden a actuar.

L’altra pregunta és, ens avorriríem? Algú seguirà estimant-nos? El filòsof britànic John Harris, en el seu llibre Millorar l’evolució, defensa que aquells que s’avorreixin no haurien de buscar la longevitat perquè no són bons candidats; en canvi els que no volem acabar amb la nostra imaginació hauríem de poder crear noves maneres de gaudir de la vida. No estic tan convençuda com Harris que sigui tan fàcil de dividir les persones entre les que s’avorreixen i les que no s'avorreixen. Fins i tot les que no ens avorrim si vivim 150 anys, quantes generacions voldrem conèixer? De nou, el president de la Comissió dels EUA emfatitza l’argument del cicle de la vida: “Cada punt de la nostra vida es defineix en relació amb la resta, per tant, retardar l’envelliment afectaria tota la nostra vida, no només els últims anys”. Canviar les estacions vol dir que el cicle en si perd el sentit? No ho crec. El fet que alguns punts de la nostra vida es mantinguin durant més temps té sentit sense canviar tot el cicle de vida. No estic gens convençuda dels arguments de la Comissió del president dels EUA.

Això porta a una nova pregunta. Vaig en contra de la natura? És natural envellir o morir a una certa edat? El que era normal fa un segle no ho és ara pel que fa a l'esperança de vida. El fet que una cosa sigui normal la fa moralment correcta? El càncer de pròstata o l’Alzheimer també són normals avui dia per als homes de certa edat, però això no és un argument per no desenvolupar tractaments contra aquestes malalties. De vegades s’argumenta que només es pot fer si ho aconseguim amb mitjans naturals (bona higiene, fer esport...), sinó no està bé. Si ho fem a través d’operacions o tractaments genètics és equivocat. Però, per què no podem utilitzar un mitjà no natural si funciona bé?

Les societats, les famílies i les comunitats estan construïdes d’una forma concreta i l’extensió de la vida podria posar en perill o trencar l’equilibri d’aquests sistemes dels individus i les diferents generacions. El primer argument diu que hi ha una sobrepoblació i el segon, que tindríem menys fills si visquéssim més i, per tant, se solucionaria aquest problema a llarg termini. Crec que la gent tindria famílies successives perquè tindria més temps. Òbviament no és un argument prou convincent sobre la lluita contra l’envelliment. L’objectiu de la longevitat és que visquis més, que visquis diferents experiències i les recordis, i que tinguis una continuïtat, és a dir, que siguis tu des del principi i no que visquis diferents vides en un mateix cos.

Un altre problema seria que no només hi hauria massa gent, sinó massa gent gran. Hi ha molts debats sobre l’envelliment de la societat i sovint es diu que és un pes perquè necessiten cures i bloquegen l’accés al mercat laboral als joves. Tinguem en compte que si les persones grans es troben bé i se senten joves es poden cuidar per si mateixes. Això, per a mi, té a veure amb la renovació i els cicles de vida. La resposta és que els joves poden crear noves empreses, ser més innovadors i emprenedors. Però en aquest cas estem parlant de la gent amb més talent. Què passa quan arribem al final de la nostra creativitat? Sóc bastant optimista i en el meu cas, per exemple, si se m’acabessin les idees com a professora de bioètica en un punt concret potser podria ser molt creativa com a dissenyadora de joies. Hi hauria una plasticitat mental que es podria utilitzar per tenir més empenta a la vida, sinó probablement hauríem de tenir dates de caducitat obligatòries. Harris parla de la neteja generacional i de les persones grans com una barrera per als joves. Això implicaria decidir col·lectivament fins quan és raonable que visqui la gent en cada generació i assegurar-nos que la vida es visqui de la forma més sana possible.

I per acabar, qui tindria accés a aquesta pastilla? Un gran debat. Podríem diferenciar-lo com un tractament de luxe, a través d'un sistema de mèrits... No és gaire realista que tothom hi tingués accés. Seria un dels grans problemes als quals ens hauríem d’afrontar.