Director associat del Barcelona Supercomputing Center
Després d'haver estat al capdavant de la Direcció de Recerca de la Generalitat de Catalunya (2011-2015), el doctor en computer science Josep Maria Martorell retorna ara als seus orígens acadèmics. Ho fa assolint la direcció associada d'un centre d'excel·lència com els que va voler potenciar també des de l'Administració pública: el Barcelona Supercomputing Center.
Voldria passar a la història com l'únic Director de Recerca de la Generalitat que ha hagut de retallar pressupostos i creu en la moderació com a factor essencial per a la sostenibilitat. Pep Martorell va haver de fer front a la pitjor crisi econòmica en un moment en què el nostre sistema de recerca s'estava consolidant i la nostra innovació entrava en l'adolescència. Ara, diu, en sortim enfortits i més eficients que mai. Però cal incentivar un sector ple d'oportunitats per fer el salt definitiu i arribar als mercats.
Quin és l’estat de la recerca i la innovació catalana després d’aquesta darrera crisi?
La crisi va aturar el creixement però no ha provocat decreixement, cosa que demostra sobretot la solidesa de les nostres institucions de recerca. Segons l'INE, el número de treballadors en R+D a Catalunya és gairebé igual que abans de la crisi. Però és cert que hi ha més dificultats per aconseguir fons i desenvolupar projectes perquè, per exemple, el Plan Nacional ha caigut. Si pel que fa a diners públics en recerca la crisi ha acabat, ho haurem aconseguit superar amb gran maduresa. Si no, tindrem problemes. El sistema a casa nostra en sortirà reforçat perquè ara les nostres institucions estan en un punt d'eficiència total i tothom ha treballat per mantenir la qualitat. Haver superat això amb nota molt alta ens hauria de fer pensar que no l'hem de seguir posant a prova, perquè el món de la recerca no s'ho mereix i perquè hem d'aprofitar la solidesa per continuar endavant.
La crisi va entrar més tard que en altres sectors? Com ha afectat això?
Sempre hi ha un gap entre quan comença i acaba la crisi i quan ho nota l'Administració. L'administració sempre ho comença a notar després però també és l'última en notar que s'ha acabat. La dècada del 2000-2010 va ser una gran dècada d'aposta per la recerca, el 2010-2015 va suposar una caiguda molt brusca i ara el sentit comú diu que vénen anys de pujades discretes, moderades. El que hem après dels darrers 15 anys és que per la ciència és millor un creixement moderat i predictible que grans salts pressupostaris que no es puguin consolidar. Penso que això sí que es podrà fer.
Som ara més eficients i forts que fa 5 anys? Per què?
Hem hagut de ser més eficients i hem obtingut els mateixos o millors resultats amb menys. Però no hem superat la crisi per ser més eficients sinó per la força i l'entusiasme dels investigadors. Hem d'anar amb compte perquè hi ha el perill de caure en un discurs que correlacioni retallar diners i eficiència.
El nostre sistema de recerca té un enfoc clarament internacional. En quin punt ens trobem en comparació amb la resta del món?
Els governs catalans han tingut clar que és més eficient crear institucions fortes i polítiques d'atracció i retenció de personal que no pas una política de projectes. Així recaptes més fora i, de fet, et dóna més diners dels que has pogut invertir tu inicialment. Per això els nostres grups obtenen millors resultats que els que tocaria per percentatge de població. En recerca estem en els primers llocs europeus en números relatius, com Suïssa, Israel, Holanda, Suècia,...
És evident que la nostra recerca interessa a Europa (les xifres de l’European Research Council, ERC, ho demostren) però estem arribant al mercat?
La xifra de l'ERC diu molt sobre l'obertura del sistema. Tenim un número excepcional, singular, perquè som el número 2 de la UE en captació per habitant. Però no estem aconseguint arribar al mercat i és difícil fer-ho sense tenir competències regulatòries, de mercat de competència, fiscals i financeres. Ens falten polítiques agressivament sensibles amb la innovació perquè ara no hi ha deduccions fiscals que empenyin els particulars a invertir en start-ups, no hi ha moltes facilitats per crear companyies. Però també cal tenir en compte que som molt joves. Hi ha països europeus que van arribar al nostre estat de recerca actual fa 20 anys. Donem-nos temps.
Com a director general de Recerca de la Generalitat de Catalunya ha pogut conèixer en profunditat el nostre ecosistema emprenedor. Com el valora?
Entre les fortaleses s'hi troben el sistema universitari públic ampli i fort en qualitat; una bona xarxa d'institucions que estan a la frontera del coneixement i ens posen en el mapa; un fort compromís polític i social perquè la ciència sigui present, i polítiques continuistes malgrat els canvis de color dels governs.
Entre les debilitats hi ha una aposta pública baixa malgrat l'esforç fet però una aposta privada encara més baixa, segurament perquè el sector públic no ha sabut arrossegar el privat. A més, ens falta massa crítica, tenim grups i institucions que a nivell més local competeixen molt bé però hi ha poques institucions científiques que tinguin una massa crítica equiparable als seus homòlegs internacionals. Potser tenim massa equips jugant a la mateixa lliga. A l'informe de l'OCDE de 2000 ho explicitava així i deia que si es volia continuar avançant s'haurien de començar processos de massa crítica, d'agregació institucional. I s'han anat produint. Ara hi ha menys institucions que fa cinc anys, però em queda la sensació que encara no n'hi ha prou. Però és difícil canviar la dinàmica d’una institució, potser des de l’Administració no s’ha ajudat tot el que s’havia d’ajudar. Durant els últims anys s’han fet processos per guanyar volum perquè en ciència la mida també importa, però diria que no n'hi ha prou.
Què fa falta per millorar l'ecosistema?
Tenim bones universitats, bons centres d'investigació i un entorn espectacular i l'última milla que no acabem de recórrer és aquest suport públic perquè la inversió privada incrementi: una millora regulatòria i del tractament fiscal, facilitat per crear companyies i crear col·laboracions público-privades. A l'ecosistema li falten incentius des del sector públic que a la llarga t'aporten diners.
Quines són les iniciatives més interessants que ha vist en altres ecosistemes del món?
A Israel, als 80, quan estaven en una situació molt similar a la nostra, van crear el Yozma, un fons de capital risc que va ser polèmic perquè cedia la gestió a algú de fora i perquè en el moment en què es pogués es comprometia a sortir del fons sense aportar-se plusvàlua del que havia invertit. Va finançar projectes d'alt risc que un privat sol no hagués fet mai i ara de 100 milions n’han passat a 2.000. És un exemple que no vol ser categoria però ara el CDTI i l'ICF també ho estan fent.
Què hauria volgut fer al capdavant de Recerca que finalment no ha pogut fer?
El meu balanç és satisfactori però em queda recança per no haver pogut fer entendre a la resta de l'Administració que el control del diner públic en ciència ha de ser posterior i sempre contra resultats. Si deixes llibertat als científics dins d'un ordre i després es demanen resultats, la productivitat d'aquest diner públic és més gran que si s'audita des de l'inici.
Cap a on creu que ha d’anar l’estratègia en ciències de la vida i la salut de Catalunya en els propers anys?
Tenim grans reptes com la continuïtat dels principis bàsics d'obertura, la internacionalització, la captació de talent i la llibertat dels científics i acadèmics. Així mateix, ens hem d'apropar a la innovació amb els canvis que calguin i hem de tornar a augmentar pressupostos.
Ara té per endavant un altre repte professional com a director associat del Barcelona Supercomputing Center (BSC). Com ho afronta?
Estic molt content. Jo vaig fer Física però em vaig doctorar en computer science, vaig fer gestió acadèmica de recerca en aquests àmbits i, per tant, el retorn al món acadèmic per mi és normal. A més ho faig en una institució singular i extremadament sòlida, amb un lideratge científic molt fort, molt internacionalitzada i amb una missió molt clara i complexa perquè és un centre de serveis en una tecnologia i un centre de recerca en aquesta tecnologia... El repte, i el vertigen que sento, és venir a una institució amb tan bona salut perquè en qualsevol cosa que impulsem hem de millorar alguna cosa que ja és molt bona, però estic molt il·lusionat.