Una investigació demostra que és possible l’ús de teràpia gènica per a la malaltia de MNGIE

REDACCIÓ

Investigadors del Vall d'Hebron Institut de Recerca (VHIR) han descobert un possible tractament per als pacients de la malaltia minoritària mortal MNGIE (mitochondrial neurogastrointestinal encephalomyopathy). Mitjançant la teràpia gènica han aconseguit introduir en un model animal, el gen que codifica l’enzim inactiu en la malaltia, i això ha fet possible revertir els desequilibris bioquímics que la caracteritzen.

Tot i que només es té constància d’uns 200 pacients afectats de la malaltia de MNGIE arreu del món, segons fonts del VHIR, els esforços per trobar un tractament per aquesta malaltia mortal han donat els primers fruits.

Els afectats per MNGIE tenen la fallida d’un enzim —la timidina fosforilasa— que s’encarrega de degradar unes substàncies (nucleòsids timidina i desoxiuridina) que, en excés, són tòxiques per a la cèl·lula. Els nivells de timidina i desoxiuridina es mantenen elevats sense que l’organisme tingui cap mecanisme per evitar-ho i aquest excés, de forma gradual, afecta l'ADN que tenen els mitocondris, provocant disfuncions gastrointestinals, problemes musculars i del sistema nerviós. Els afectats acaben morint joves.

A dia d’avui, l’únic tractament és el trasplantament hemopoètic, un procediment delicat que té associada una mortalitat no menyspreable. El pacient ha d’estar immunodeprimit, pot rebutjar les noves cèl·lules o la situació més greu, les noves cèl·lules poden atacar a l’organisme ja que no el reconeixen com a propi.

La malaltia de MNGIE és monogènica (depèn d’un únic gen), la disfunció del qual provoca l’acumulació de timidina i desoxiuridina en tot l’organisme. Per tant, la restitució del gen no ha d’anar dirigida a un teixit diana específic, sinó que seria suficient amb dirigir-lo a un sol teixit o grup de cèl·lules que podrien “netejar” la timidina i desoxiuridina de tot l’organisme. Això fa d’aquesta malaltia una candidata ideal per intentar la teràpia gènica.

En el treball actual, els científics han portat a terme estudis preclínics de teràpia gènica utilitzant vectors lentivirals. Han aconseguit aplicar la teràpia a un model animal del MNGIE, mitjançant la incorporació del gen en cèl·lules de moll d’os dels ratolins, i han demostrat que, durant 6 mesos, els ratolins han mantingut les concentracions de timidina i la desoxiuridina, que són  tòxiques per l'ADN mitocondrial, a nivells similars a les dels ratolins normals.

Quan s’hagi comprovat la seguretat en l’ús d’aquest vector lentiviral i l’eficàcia d’aquests tractaments a llarg termini es podran començar a plantejar assajos clínics per tractar aquests pacients. Tot i els excel•lents resultats obtinguts, s’haurà d’esperar anys per poder oferir una solució definitiva a aquests pacients amb una situació tant crítica.
Per aquest motiu, aquesta no és l’única línia d’estudi d’aquest grup. Paral·lelament han descobert el mecanisme bioquímic responsable de la principal disfunció observada en els pacients, la qual cosa obre noves estratègies terapèutiques farmacològiques que podrien frenar la progressió de la malaltia, en espera d’un tractament definitiu.