Qui ha dit que la innovació és el problema?

MONTSE DABAN 

En molts fòrums del ram sento afirmacions que em fan remoure al seient: “Sabem fer ciència excel·lent però no innovar”. Aquesta n’és una de molt nostrada. Una altra: “El nostre talent ha de marxar i no pot tornar”. Faig una concessió inicial: res no és perfecte (com afirmava en Màrius Serra sobre Hawaii). Però, com sentencia una cita probablement apòcrifa atribuïda al Capità Jack Sparrow, “el problema no és el problema, sinó la teva actitud vers el problema”.

Parlant de talent... els aproximadament 3.000 investigadors que es van doctorar a Catalunya el 2017-2018 (4 de cada 10, internacionals) han ingressat en un mercat professional on la meitat ha triat fer carrera acadèmica i l’altra meitat carrera empresarial. Un centenar d’ells han fet directament un doctorat industrial, la meitat en una pime catalana. Probablement trobin feina amb relativa facilitat, ja que 9 de cada 10 doctors treballen, i molts d’ells (entre un 60% i un 80%) exerceixen fent funcions de doctor.

Tant si es queden a Catalunya com si marxen i després tornen, podran ingressar en un dels vora 1.700 grups de recerca de Catalunya, un 20% dels quals dedicats a ciències mèdiques i de la salut. Passaran a formar part així d’un col·lectiu de 28.900 investigadors que, a Catalunya, amb una de les cinc àrees metropolitanes líders a Europa, tindran el triple de probabilitats d’obtenir un ajut del Consell Europeu de Recerca (ERC) que si van a Suècia.

Per cert, que els que obtinguin un ajut de l’ERC probablement hauran estat abans investigadors ICREA (41%). Remarcable, si es té en compte que només 1 de cada 100 investigadors de Catalunya pertany a aquesta institució, els investigadors de la qual capten de mitjana cada any 355.000 euros de finançament extern i que 9 de cada 10 articles que publiquen es poden considerar d’alt impacte.

I ja que parlem d’ICREA... al seu web diu, textualment: “Encara que no s’esperi d’un ICREA, pot passar que trobi un resultat prou prometedor per convertir-se en una nova tecnologia, difícil de desenvolupar sense una gran inversió de temps i diners. En aquests casos, molts d’ells escullen explorar l’opció de crear una spinoff”.

Bé, doncs quan els investigadors ICREA decideixen emprendre, tenen un rati d'èxit molt positiu: més del 50% de la inversió aixecada per les noves biotecnològiques en teràpies de la BioRegió correspon a spinoffs cofundades per un ICREA. Aturem-nos aquí, perquè són només 9 de les 46 empreses biotecnològiques de teràpies que hi ha a la BioRegió de Catalunya. De fet, des de 2010, d'entre les top 10 biotec més invertides, les 5 que tenen un ICREA al darrera han captat el 76% de la inversió. És a dir, aquests investigadors d'excel·lència són, a més, excel·lents emprenedors.

Fa un parell d’anys vaig llegir una entrevista de Roger Gomis, ICREA que lidera el grup de control del creixement i metàstasi del càncer a l’IRB, on deia que “no s’ha de tenir por a enfrontar-se a un món diferent”. Gomis afegia que al món “hi ha més diners dels que semblen” per finançar recerca “però el projecte ha d’encaixar amb les seves necessitats”. Una mica en la línia de la cita de Jack Sparrow que esmentàvem abans. Fundador d’Inbiomotion, Gomis afirmava que en el món de la biotecnologia o el diagnòstic, els inversors “estan disposats a posar-hi diners sempre i quan l’únic risc sigui l’intrínsec de la biologia”.

A Catalunya és així, no és estrany que 34 d’aquests ICREA tinguin un ajut Proof of Concept, que permet als investigadors que ja tenen un ERC explorar el potencial comercial de la seva feina. Catalunya té quasi el doble d’aquests ajuts que Bèlgica, més que Itàlia i Suïssa, i gairebé tants com Israel.

Els innovadors a Catalunya estan àvids de finançament per, com diu Laura Soucek, “poder traduir anys de recerca en una oportunitat terapèutica real”. Soucek, per cert, cofundadora i CEO de, spinoff d’ICREA i del VHIO, és notícia aquests dies pel seu fàrmac Omomyc.

Aquesta avidesa de finançament es veu en totes les oportunitats que s’obren. Potser caldria urgentment crear un programa sòlid, consistent i sostenible de proves de concepte, amb finançament públic-privat, on científics, inversors i les empreses codefinissin objectius i permetessin enfortir les plataformes locals de descobriment de fàrmacs.

Potser tenim tant d’èxit a Europa en aquest programa Proof of Concept, o en el SME instrument del Consell Europeu d’Innovació (75 M€ captats, 5% de tot el programa, regió europea amb més captació de diners per a la Fase II de pimes en tot l’H2020 perquè als països que ja tenen aquests tipus de programes no els hi cal anar a Europa a buscar finançament.

Segons el Regional Innovation Scoreboard de 2017, Catalunya suspèn en despesa en innovació i en innovació interna de les pimes, per exemple. I aprova en producció, ocupació i exportacions de molt alta tecnologia. No ens falla el talent, no ens falla la recerca i no ens falla la innovació. No ens falla en els sectors de major competitivitat. És el model productiu el que cal canviar, i sobretot cal deixar de dir que no sabem innovar.

Foto: Ana Lora, Creative Commons